“Anar pel camp, avui, és
com passar per un vell barri en demolició”
*Guido *Cerronetti, El
Silenci del Cos
Primer de tot vull fer un incís respecte a
l'expressió “urbanisme sostenible”,
que els polítics de
l'esquerra “” han sostret del llenguatge ecologista
per a qualificar
així un creixement
urbà menys destructiu a curt termini i
més rendible a
llarg. El terme s'aplicava al funcionament d'un sistema en circuit
tancat, generant la seua pròpia energia i eliminant els seus propis residus,
fets incompatibles amb
l'expansió inherent al capitalisme, basada en
l'especialització de
les activitats i
la deslocalització productiva.
Els projectes alternatius d'
aqueixa “
esquerra” pintada de
verd, ni pretenen limitar el frenesí de
l'economia, ni qüestionen el sistema capitalista i la seua sagrada
idea de
progrés. A més,
resulta més que evident el
fet que no
existeix un
model capitalista
que se
sostinga. Parlar de sostenibilitat
sota aquestes condicions és
una estupidesa, o
pitjor, un
engany, ja que no
existeix un capitalisme “
net”, capaç de menjar-se els seus marrons.
Hi ha un construir
que és moltíssim
més vandalic que un destruir.
Aqueixa és
la impressió inevitable
que qualsevol pot traure, per exemple, d'un
passeig per
la costa mediterrània, especialment
la valenciana. Per onsevulla contemplarem grues, edificis i autovies, després dels quals
endevinem l'obra d'innombrables alcaldes, banquers i constructors, envaint el territori, destrossant el paisatge,
malbaratant recursos, acumulant escombraries, contaminant l'
ambient, posant en
perill la seguretat i
la salut dels
habitants, arruïnant
els llocs
unisc després d'
un altre en
una boja carrera per
la urbanització
total. Per descomptat,
les forces constructives
són forces destructives.
L'oposició camp-ciutat ha estat superada amb
l'abolició completa d'un dels termes:
les hortalisses s'han canviat per rajoles. Dir
que el formigó i l'
asfalt són el
tret característic de
la nova civilització és
poc:
són senzillament
la nova civilització. Això, anant a
l'arrel de
la qüestió,
significa que la vida de
tots es
troba en mans de
tecnocrates i
promotors, oscil·lant
entre automòbils i
immobiliàries. Com hem anat a parar ací?
Indubtablement,
l'expansió urbana *descontrolada arranca de
la fase
desarrollista lligada al procés industrialitzador
tutelat pel franquisme.
Aqueixa fase
acaba amb fenòmens aparentment contradictoris
com l'
ensulsiada industrial, el “
*boom” de
les segones residències i
els *pelotazos financers,
el que revela la recaiguda de
la crisi econòmica
sobre els treballadors sense afectar
tot just a
les classes
mitges i
menys encara a
la burgesia. Això
explica en
part que les lluites de resistència a
la crisi dels anys vuitanta
foren contingudes i canalitzades sense alterar
l'estabilitat del sistema, i
que el moviment
obrer, amb
l'adreça segrestada per
una burocràcia sindical i
política institucionalitzada, composta per
enemics de classe, es dissolguera sense
pena ni glòria.
Els nous
dirigents polítics, en les mans dels quals
requeia la regulació del creixement
urbà, es van adonar de
les grans possibilitats econòmiques de
la urbanització, i lluny d'impedir el seu
progrés, es van dedicar a fomentar-lo amb
tota la millor voluntat.
El finançament espuri dels
partits o
les fortunes personals dels intermediaris van
anar només el principi.
Polítics i empresaris eren conscients que
la ciutat
era una màquina d'acumulació de
capital i
poder, i
que la funció de l'urbanisme no
era altra que la de greixar-la.
La fórmula consistia en
una col·laboració
més profunda
entre els ajuntaments i
els empresaris,
aplicada per primera vegada en
les remodelacions dels anys cinquanta de ciutats
menge *Pittsburgh, Filadèlfia o
*Boston.
Una *elite composta per
una coalició de
polítics *tecnocráticos,
promotors i constructors es va ensenyorir de
les ciutats, prenent el
relleu de
la *elite anterior, i, gràcies a
una sàvia combinació de diners
públics i
privat,
les va convertir en eines
per a guanyar diners a
*espuertas.
La ciutat, als ulls dels edils democràtics i
les Cambres de comerç, no
era sinó un immens
mercat de
sòl edificable. El
model valencià que des de 1994
conforma una Llei Reguladora de
l'Activitat Urbanística és particularment il·lustratiu de
la simbiosi
entre política i empresa.
Aquest sistema
supera en audàcia al model mixt barceloní, doncs mitjançant
la figura de “l'agent
*urbanizador”, és a dir, del promotor, l'ajuntament, previ tràmit,
cedeix el
procés *urbanizador a
la iniciativa
privada. I d'
aquesta manera, o
siga, col·locant per llei a l'urbanisme en mans dels empresaris, se suprimeixen olímpicament
les *ingerencias empresarials en
les polítiques urbanístiques
locals.
El públic pot es gestionat pel
privat, o
el que és
el mateix, no
queda gens que siga realment
públic.
El
pas d'
una economia nacional estructurada a través d'un sistema bancari
tancat a
una economia
globalitzada va trobar un
marc ideal:
una nova classe
dirigent molt receptiva a
les directrius del mercat mundial i
una gairebé nul·la conflictivitat social. Es van iniciar
llavors mitjançant lleis
apropiades,
els processos
que acompanyaven a
la mundialització: colonització tecnològica de qualsevol tipus d'activitats,
*precarización del mercat laboral, planificació
urbana expansiva, especulació
immobiliària, deslocalització d'indústries, industrialització de
l'agricultura, construcció de grans infraestructures de
transport,
*motorización general de
la població, constitució d'un
mercat internacional de
l'aigua i de
l'energia,
etc.
Les ciutats en
poder dels nous
dirigents es
*terciarizan i es converteixen en centres d'oci i
consum,
subministradores de serveis.
Les grans tracten de situar-se en
les xarxes de
poder internacionals i
les petites intenten convertir-se en els seus satèl·lits. Per la seva banda,
els serveis generen multitud de treballs
*malpagados i efímers, amb
el que la jove població
treballadora és obligada a viure en zones
allunyades, on
els lloguers o
els preus dels pisos
són més assequibles. El
centre es
buida i
*museifica, omplint-se d'àrees
comercials, oficines i hotels.
La ciutat s'
orienta cap al turisme i
els negocis (
València va tenir
prop del milió de visitants en 2001),
mentre que la perifèria s'
emplena i s'
expandeix,
vertical i horitzontalment. A
pesar de
l'obertura de noves línies públiques de
transport, el vehicle
privat és
la principal connexió.
La urbanització
avança com una taca d'
oli consumint territori.
Tots els estils de vida lligats a
una ocupació no capitalista del territori desapareixen o estan a punt de desaparèixer.
Assistim a
una reordenació del territori a través de corredors o eixos
que uneixen
les àrees metropolitanes, on es
concentra l'activitat financera
internacional i se situen
els *tecnopolos. Noves regions
són definides sobre la base del potencial econòmic de les seves metròpolis i
l'abundància d'infraestructures i serveis,
com per exemple,
la *Eurorregión de
l'Arc Mediterrani,
que abasta Aragó, el País
*Valencià, Catalunya,
les Balears i el sud de França.
Les noves
batalles polítiques tenen
com rerefons
els vols transoceànics,
les ampliacions de ports o el
*TAV,
més que les diferències adduïdes
entre “models de gestió”. Es
tracta doncs, d'
una zonificació de nou tipus, d'
una divisió del treball a nivell mundial, facilitada per
les telecomunicacions i
les grans autopistes. Dintre del mercat global, potents àrees econòmiques intenten constituir-se i adquirir
una posició privilegiada,
bé sigui com mercat de serveis financers, o
bé com pedrera de
mà d'
obra dòcil i nombrosa.
Unes –les quals acaben d'arribar– segueixen basant el seu
poder en el producte
industrial,
mentre que les puixants
ho fan en
els processos (transaccions financeres, promoció publicitària, venda per telèfon, assessoria, màrqueting, elaboració de projectes,
disseny, etc.).
La urbanització
total del territori, o
el que és
el mateix, la seva destrucció planificada, és
la conseqüència
més directa de
la nova etapa capitalista. La manera de vida
urbà, sense arrels, consumista i depredador, és ja l'únic possible.
Des dels anys seixanta, moment que van aparèixer el
negoci turístic i
la demanda de segones residències anul·lant el comerç i
les indústries
locals, el desplaçament de
la població a
la costa ha experimentat
una forta acceleració. En 2001 el 60% de
la població vivia en el litoral,
que suposava només el 30% del territori de
l'Estat.
Aquest fenomen de
*relocalización poblacional
duu el
nom de “
*litoralización”. Com a conseqüència,
els municipis costaners s'han
*colmatado, creant-se un
*continuum urbà al llarg de
la costa
que ara
creix cap a
l'interior, arrasant
els espais naturals de
la segona línia
com abans fes amb
els de
la primera. En
els últims deu anys, el
sòl urbanitzat ha crescut un 60% en el País
*Valencià (un 77% en
la província d'Alacant), encara que no a tot arreu per
igual:
la meitat del creixement
correspon a 30 dels 542 municipis
valencians (
els costaners).
La sobreexplotació de
la franja marítima ha esgotat l'espai i ha produït pertot arreu un paisatge banal i
*monocorde, al que
els projectes de “qualitat” no fan sinó afegir
una sobrecàrrega de vulgaritat en
forma de camps de golf, ports esportius i
complexos residencials de “luxe”
estàndard. A més,
la costa mediterrània i
les illes no només
són un lloc d'oci estiuenc, sinó
que s'han convertit en
la segona residència de molts
europeus, generant-se
una forta demanda de
cases per a
estrangers i doblegant-se
les inversions de
fora en el sector immobiliari (de 3000 a 6040 milions d'euros
entre 1999 i 2002). El fenomen, no obstant això, no
basta per a explicar per si només
l'enorme activitat constructora dels últims deu anys. El preu del metre
quadrat es va duplicar
entre 1997 i 2001.
Resulta que comprar habitatge s'ha tornat
una forma d'inversió
més rendible
que la Borsa i
una sortida segura al diner negre, amb
el que moltes
cases es compren no
per a habitar, sinó
per a especular i “rentar”.
Els bancs fan el seu agost: el
mercat espanyol de
renda fixa és el
segon d'Europa en cèdules hipotecàries i bons de titulació,
actius que els bancs utilitzen
per a finançar
la compra de pisos. A més
aquests actius representen el 56% de
totes les emissions llançades a Espanya.
L'habitatge és espai
privat i l'espai,
una forma de
capital.
Entre 1971 i 2001 el nombre de pisos a Espanya ha doblegat, arribant als 21 milions. Cada any es construïxen
més de
mig milió, i en el 2003 van
ser més de 650.000,
el que equival a
la construcció d'Alemanya i França
per al mateix any. No obstant això,
a part dels especuladors, solament
els compren
les famílies amb capacitat d'endeutament, és a dir,
les classes
mitges.
L'oferta d'habitatge protegit és pràcticament nul·la i el preu ha crescut 35 vegades
més que el salari net
entre 1995 i 2003. #Así_pues/, el 58% de
les persones
entre 25 i 30 anys, i el 25% de
les persones
entre 30 i 34 anys, encara no s'han emancipat i viuen a casa dels seus pares,
mentre que a Espanya hi ha tres milions d'habitatges
buits (solament en
la illa de Mallorca hi ha 90.000; en el País
*Valencià el 20% dels habitatges estan desocupades).
La urbanització
*galopante representa l'
altre costat de
la desaparició del món rural, integrat en
la naturalesa i vivint de
la comercialització dels seus
excedents.
La massa
forestal dels boscos –
que ja no es treballen– s'ha compactat, multiplicant el
perill d'incendis,
els aqüífers s'han
*salinizado o esgotat per sobreexplotació,
els pantans han assecat
els rius,
els hàbitats litorals i
les muntanyes han estat destruïdes per carreteres i urbanitzacions, i amb elles
els camins,
les sèquies,
les basses,
els *marjales i
les fonts. El paisatge està esquitxat de grues i línies elèctriques. Ja no queden activitats tradicionals lligades a
formes de vida no
urbana, però en
canvi, abunden
els abocadors i
els automòbils. Avui
l'agricultura és un
*subsector de
la indústria
*agroalimentaria, no depenent per res dels usos del sòl ni de
la gent del lloc;
la producció agrícola només
depèn de
la maquinària i dels abonaments, sent,
com qualsevol producció
industrial, gran consumidora d'
aigua i energia i gran
*engendradora de residus contaminants.
L'activitat agrària es
concentra en llocs concrets,
per a
l'explotació a gran
escala, abandonant-se
la majoria del territori rural al turisme i a
la segona residència. Un exemple; en
els últims 13 anys
la superfície dedicada a hortalisses ha disminuït el 60% en el País
*Valencià, però no per això
els pobles rurals han perdut població, sinó
que els seus
habitants són més nombrosos; només
que ara es dediquen a
la construcció i a l'equipament. El preu de
la taronja
duu anys estabilitzat, sucumbint
els pagesos a
les temptadores
ofertes dels compradors de
terrenys, tornats de la nit al dia urbanitzables pels
promotors i
els regidors. De vegades,
com ocorre en
la ciutat d'Alacant, l'alcalde és també un
promotor.
Les corones agrícoles de
les ciutats fa temps
que van sucumbir i a cada
pas conspiren
les *hormigoneras, creant-se
aqueixa classe de riquesa
que greixa el compte d'
uns centenars de miserables i
degrada la vida de quants es
veuen forçats a gaudir-la.
Si vam
recordar que el litoral
valencià ha estat sempre deficitari en
aigua, conclourem
que l'
aigua és un
seriós obstacle
per al creixement
urbà costaner.
Els interessos turístics i immobiliaris necessiten
aigua amb
que regar
els camps de golf i
les zones
enjardinades de
les urbanitzacions,
aigua per a omplir
les piscines i
les cisternes,
aigua corrent per als milers de pisos
que es construeixen. No hi ha especulació urbanística sense
aigua, per això el Pla Hidrològic Nacional,
siga el
dels transvasaments o el
de les
*desaladoras, és vital
per al desenvolupament il·limitat de
la construcció.
La solució
més d'acord amb
els temps és
la de la constitució d'un
mercat de
l'aigua. L'
aigua és un
bé escàs i per això té
tot el necessari
per a
ser una mercaderia.
L'alternativa al mercat de
l'aigua no
pot ser “
una nova cultura de
l'aigua” perquè l'aprofitament racional de
l'aigua és incompatible amb
la urbanització il·limitada del territori. Se'ns dirà
que la nova cultura de
l'aigua ha d'anar acompanyada d'
una “nova
política del sòl” o d'
una “cultura pública del sòl”, o fins i tot de
la “regulació del sector de
la construcció” (
com proposa amb
certa timidesa
la *Assemblea d’
*Okupes de Barcelona), etc.
La retòrica de
la nova cultura
val per a
tot:
el mateix s'aplicarà a
l'energia com al transport,
igual a
les escombraries
que a l'oci. Això no és
més que un
*eslógan per a reivindicar
una major
presència de
les plataformes
ciutadanes o
les associacions de
veïns en
l'administració i un major control estatal i autonòmic dels processos
*urbanizadores. Pura
*cháchara *ciudadanista empleada per a emmascarar
les veritables
solucions. La
fallada de
tota aqueixa política consisteix en no reconèixer
que la urbanització destructiva és
la forma lògica amb
que el
capital modela el planeta.
La societat urbanitzada és
la societat capitalista moderna i no
pot haver altra. Si es
vol alliberar el territori, els seus
habitants hauran de lliurar-lo del capitalisme. Qualsevol
política que respecte al capital,
que admeta el
mercat, s'
encamina cap a
la gestió
més o
menys *pausada de
la destrucció territorial, no a posar-li fi.
La resistència a
la degradació
*urbanizadora ha d'alçar
mires i apuntar lluny. No
solament ha d'elaborar estratègies
que paralitzen el
mercat, sinó
que ha d'enllumenar maneres de vida
oposats al model
urbà. S'ha de fomentar
la descentralització, el
*autoabastecimiento,
l'autonomia i, per sobre de
tot, el
*ágora,
l'assemblea.
Mesures com per exemple,
les ocupacions,
els horts
urbans,
els *mercadillos de barata,
la volta al camp, etc., estan
bé per a començar, mentre que expulsen al capital d'espais usurpats i activitats
*colonizadas;
millors són la *municipalización, és a dir,
la propietat pública del territori gestionat en assemblea o
la supressió del transport
privat, encara que a ningú escapen
les enormes dificultats
que tindrà la seua implantació. No obstant això,
les solucions “
verdes”, “sostenibles” o
*neoculturales són molt menys
realistes. Per
aqueix camí segur que no es va a aconseguir
gens; a tot estirar, un sindicalisme de l'hàbitat practicat per
una burocràcia
*ambientalista institucionalitzada
encarregada d'administrar el territori fixant
les taxes de degradació permissibles.
La llibertat no
pot fructificar ni en el territori
urbà “
*sostenibilizado” ni en el paisatge protegit, perquè ambdós únicament ofereixen espai
esclau. Un pal·liatiu, i, al cap de
cert temps, de tornada al principi. Per altra banda, parlar d'equilibri territorial, o de territori alliberat, no té
sentit sinó
sota la perspectiva de
la *desurbanización. Qui ha de parlar
primer ha de
ser la piqueta. El territori no recuperarà el seu equilibri ni
la humanitat la seua sensatesa fins que l'últim capitalista
siga enterrat en
les ruïnes de
l'última aglomeració
urbana.
La *reapropiación de l'espai
per a una manera de vida
lliure i comunitari ha de nàixer immersos en
una gran operació de desmantellament, o no naixerà.
Miguel Amorós
Eurodiputados conservadores y socialistas pidieron hoy una moratoria urbanística en la Comunidad Valenciana hasta que se modifique la Ley Urbanística Valenciana (LUV) para impedir abusos por parte de los promotores y garantizar los derechos de propiedad. 
