Urbanització i destrucció.

“Anar pel camp, avui, és com passar per un vell barri en demolició”

*Guido *Cerronetti, El Silenci del Cos



Primer de tot vull fer un incís respecte a l'expressió “urbanisme sostenible”, que els polítics de l'esquerra “” han sostret del llenguatge ecologista per a qualificar així un creixement urbà menys destructiu a curt termini i més rendible a llarg. El terme s'aplicava al funcionament d'un sistema en circuit tancat, generant la seua pròpia energia i eliminant els seus propis residus, fets incompatibles amb l'expansió inherent al capitalisme, basada en l'especialització de les activitats i la deslocalització productiva. Els projectes alternatius d'aqueixa “esquerra” pintada de verd, ni pretenen limitar el frenesí de l'economia, ni qüestionen el sistema capitalista i la seua sagrada idea de progrés. A més, resulta més que evident el fet que no existeix un model capitalista que se sostinga. Parlar de sostenibilitat sota aquestes condicions és una estupidesa, o pitjor, un engany, ja que no existeix un capitalisme “net”, capaç de menjar-se els seus marrons.



Hi ha un construir que és moltíssim més vandalic que un destruir. Aqueixa és la impressió inevitable que qualsevol pot traure, per exemple, d'un passeig per la costa mediterrània, especialment la valenciana. Per onsevulla contemplarem grues, edificis i autovies, després dels quals endevinem l'obra d'innombrables alcaldes, banquers i constructors, envaint el territori, destrossant el paisatge, malbaratant recursos, acumulant escombraries, contaminant l'ambient, posant en perill la seguretat i la salut dels habitants, arruïnant els llocs unisc després d'un altre en una boja carrera per la urbanització total. Per descomptat, les forces constructives són forces destructives. L'oposició camp-ciutat ha estat superada amb l'abolició completa d'un dels termes: les hortalisses s'han canviat per rajoles. Dir que el formigó i l'asfalt són el tret característic de la nova civilització és poc: són senzillament la nova civilització. Això, anant a l'arrel de la qüestió, significa que la vida de tots es troba en mans de tecnocrates i promotors, oscil·lant entre automòbils i immobiliàries. Com hem anat a parar ací?



Indubtablement, l'expansió urbana *descontrolada arranca de la fase desarrollista lligada al procés industrialitzador tutelat pel franquisme. Aqueixa fase acaba amb fenòmens aparentment contradictoris com l'ensulsiada industrial, el “*boom” de les segones residències i els *pelotazos financers, el que revela la recaiguda de la crisi econòmica sobre els treballadors sense afectar tot just a les classes mitges i menys encara a la burgesia. Això explica en part que les lluites de resistència a la crisi dels anys vuitanta foren contingudes i canalitzades sense alterar l'estabilitat del sistema, i que el moviment obrer, amb l'adreça segrestada per una burocràcia sindical i política institucionalitzada, composta per enemics de classe, es dissolguera sense pena ni glòria. Els nous dirigents polítics, en les mans dels quals requeia la regulació del creixement urbà, es van adonar de les grans possibilitats econòmiques de la urbanització, i lluny d'impedir el seu progrés, es van dedicar a fomentar-lo amb tota la millor voluntat. El finançament espuri dels partits o les fortunes personals dels intermediaris van anar només el principi. Polítics i empresaris eren conscients que la ciutat era una màquina d'acumulació de capital i poder, i que la funció de l'urbanisme no era altra que la de greixar-la. La fórmula consistia en una col·laboració més profunda entre els ajuntaments i els empresaris, aplicada per primera vegada en les remodelacions dels anys cinquanta de ciutats menge *Pittsburgh, Filadèlfia o *Boston. Una *elite composta per una coalició de polítics *tecnocráticos, promotors i constructors es va ensenyorir de les ciutats, prenent el relleu de la *elite anterior, i, gràcies a una sàvia combinació de diners públics i privat, les va convertir en eines per a guanyar diners a *espuertas. La ciutat, als ulls dels edils democràtics i les Cambres de comerç, no era sinó un immens mercat de sòl edificable. El model valencià que des de 1994 conforma una Llei Reguladora de l'Activitat Urbanística és particularment il·lustratiu de la simbiosi entre política i empresa. Aquest sistema supera en audàcia al model mixt barceloní, doncs mitjançant la figura de “l'agent *urbanizador”, és a dir, del promotor, l'ajuntament, previ tràmit, cedeix el procés *urbanizador a la iniciativa privada. I d'aquesta manera, o siga, col·locant per llei a l'urbanisme en mans dels empresaris, se suprimeixen olímpicament les *ingerencias empresarials en les polítiques urbanístiques locals. El públic pot es gestionat pel privat, o el que és el mateix, no queda gens que siga realment públic.

El pas d'una economia nacional estructurada a través d'un sistema bancari tancat a una economia globalitzada va trobar un marc ideal: una nova classe dirigent molt receptiva a les directrius del mercat mundial i una gairebé nul·la conflictivitat social. Es van iniciar llavors mitjançant lleis apropiades, els processos que acompanyaven a la mundialització: colonització tecnològica de qualsevol tipus d'activitats, *precarización del mercat laboral, planificació urbana expansiva, especulació immobiliària, deslocalització d'indústries, industrialització de l'agricultura, construcció de grans infraestructures de transport, *motorización general de la població, constitució d'un mercat internacional de l'aigua i de l'energia, etc. Les ciutats en poder dels nous dirigents es *terciarizan i es converteixen en centres d'oci i consum, subministradores de serveis. Les grans tracten de situar-se en les xarxes de poder internacionals i les petites intenten convertir-se en els seus satèl·lits. Per la seva banda, els serveis generen multitud de treballs *malpagados i efímers, amb el que la jove població treballadora és obligada a viure en zones allunyades, on els lloguers o els preus dels pisos són més assequibles. El centre es buida i *museifica, omplint-se d'àrees comercials, oficines i hotels. La ciutat s'orienta cap al turisme i els negocis (València va tenir prop del milió de visitants en 2001), mentre que la perifèria s'emplena i s'expandeix, vertical i horitzontalment. A pesar de l'obertura de noves línies públiques de transport, el vehicle privat és la principal connexió. La urbanització avança com una taca d'oli consumint territori. Tots els estils de vida lligats a una ocupació no capitalista del territori desapareixen o estan a punt de desaparèixer.



Assistim a una reordenació del territori a través de corredors o eixos que uneixen les àrees metropolitanes, on es concentra l'activitat financera internacional i se situen els *tecnopolos. Noves regions són definides sobre la base del potencial econòmic de les seves metròpolis i l'abundància d'infraestructures i serveis, com per exemple, la *Eurorregión de l'Arc Mediterrani, que abasta Aragó, el País *Valencià, Catalunya, les Balears i el sud de França. Les noves batalles polítiques tenen com rerefons els vols transoceànics, les ampliacions de ports o el *TAV, més que les diferències adduïdes entre “models de gestió”. Es tracta doncs, d'una zonificació de nou tipus, d'una divisió del treball a nivell mundial, facilitada per les telecomunicacions i les grans autopistes. Dintre del mercat global, potents àrees econòmiques intenten constituir-se i adquirir una posició privilegiada, bé sigui com mercat de serveis financers, o bé com pedrera de mà d'obra dòcil i nombrosa. Unes –les quals acaben d'arribar– segueixen basant el seu poder en el producte industrial, mentre que les puixants ho fan en els processos (transaccions financeres, promoció publicitària, venda per telèfon, assessoria, màrqueting, elaboració de projectes, disseny, etc.). La urbanització total del territori, o el que és el mateix, la seva destrucció planificada, és la conseqüència més directa de la nova etapa capitalista. La manera de vida urbà, sense arrels, consumista i depredador, és ja l'únic possible.



Des dels anys seixanta, moment que van aparèixer el negoci turístic i la demanda de segones residències anul·lant el comerç i les indústries locals, el desplaçament de la població a la costa ha experimentat una forta acceleració. En 2001 el 60% de la població vivia en el litoral, que suposava només el 30% del territori de l'Estat. Aquest fenomen de *relocalización poblacional duu el nom de “*litoralización”. Com a conseqüència, els municipis costaners s'han *colmatado, creant-se un *continuum urbà al llarg de la costa que ara creix cap a l'interior, arrasant els espais naturals de la segona línia com abans fes amb els de la primera. En els últims deu anys, el sòl urbanitzat ha crescut un 60% en el País *Valencià (un 77% en la província d'Alacant), encara que no a tot arreu per igual: la meitat del creixement correspon a 30 dels 542 municipis valencians (els costaners). La sobreexplotació de la franja marítima ha esgotat l'espai i ha produït pertot arreu un paisatge banal i *monocorde, al que els projectes de “qualitat” no fan sinó afegir una sobrecàrrega de vulgaritat en forma de camps de golf, ports esportius i complexos residencials de “luxe” estàndard. A més, la costa mediterrània i les illes no només són un lloc d'oci estiuenc, sinó que s'han convertit en la segona residència de molts europeus, generant-se una forta demanda de cases per a estrangers i doblegant-se les inversions de fora en el sector immobiliari (de 3000 a 6040 milions d'euros entre 1999 i 2002). El fenomen, no obstant això, no basta per a explicar per si només l'enorme activitat constructora dels últims deu anys. El preu del metre quadrat es va duplicar entre 1997 i 2001. Resulta que comprar habitatge s'ha tornat una forma d'inversió més rendible que la Borsa i una sortida segura al diner negre, amb el que moltes cases es compren no per a habitar, sinó per a especular i “rentar”. Els bancs fan el seu agost: el mercat espanyol de renda fixa és el segon d'Europa en cèdules hipotecàries i bons de titulació, actius que els bancs utilitzen per a finançar la compra de pisos. A més aquests actius representen el 56% de totes les emissions llançades a Espanya. L'habitatge és espai privat i l'espai, una forma de capital. Entre 1971 i 2001 el nombre de pisos a Espanya ha doblegat, arribant als 21 milions. Cada any es construïxen més de mig milió, i en el 2003 van ser més de 650.000, el que equival a la construcció d'Alemanya i França per al mateix any. No obstant això, a part dels especuladors, solament els compren les famílies amb capacitat d'endeutament, és a dir, les classes mitges. L'oferta d'habitatge protegit és pràcticament nul·la i el preu ha crescut 35 vegades més que el salari net entre 1995 i 2003. #Así_pues/, el 58% de les persones entre 25 i 30 anys, i el 25% de les persones entre 30 i 34 anys, encara no s'han emancipat i viuen a casa dels seus pares, mentre que a Espanya hi ha tres milions d'habitatges buits (solament en la illa de Mallorca hi ha 90.000; en el País *Valencià el 20% dels habitatges estan desocupades).

La urbanització *galopante representa l'altre costat de la desaparició del món rural, integrat en la naturalesa i vivint de la comercialització dels seus excedents. La massa forestal dels boscos –que ja no es treballen– s'ha compactat, multiplicant el perill d'incendis, els aqüífers s'han *salinizado o esgotat per sobreexplotació, els pantans han assecat els rius, els hàbitats litorals i les muntanyes han estat destruïdes per carreteres i urbanitzacions, i amb elles els camins, les sèquies, les basses, els *marjales i les fonts. El paisatge està esquitxat de grues i línies elèctriques. Ja no queden activitats tradicionals lligades a formes de vida no urbana, però en canvi, abunden els abocadors i els automòbils. Avui l'agricultura és un *subsector de la indústria *agroalimentaria, no depenent per res dels usos del sòl ni de la gent del lloc; la producció agrícola només depèn de la maquinària i dels abonaments, sent, com qualsevol producció industrial, gran consumidora d'aigua i energia i gran *engendradora de residus contaminants. L'activitat agrària es concentra en llocs concrets, per a l'explotació a gran escala, abandonant-se la majoria del territori rural al turisme i a la segona residència. Un exemple; en els últims 13 anys la superfície dedicada a hortalisses ha disminuït el 60% en el País *Valencià, però no per això els pobles rurals han perdut població, sinó que els seus habitants són més nombrosos; només que ara es dediquen a la construcció i a l'equipament. El preu de la taronja duu anys estabilitzat, sucumbint els pagesos a les temptadores ofertes dels compradors de terrenys, tornats de la nit al dia urbanitzables pels promotors i els regidors. De vegades, com ocorre en la ciutat d'Alacant, l'alcalde és també un promotor. Les corones agrícoles de les ciutats fa temps que van sucumbir i a cada pas conspiren les *hormigoneras, creant-se aqueixa classe de riquesa que greixa el compte d'uns centenars de miserables i degrada la vida de quants es veuen forçats a gaudir-la.



Si vam recordar que el litoral valencià ha estat sempre deficitari en aigua, conclourem que l'aigua és un seriós obstacle per al creixement urbà costaner. Els interessos turístics i immobiliaris necessiten aigua amb que regar els camps de golf i les zones enjardinades de les urbanitzacions, aigua per a omplir les piscines i les cisternes, aigua corrent per als milers de pisos que es construeixen. No hi ha especulació urbanística sense aigua, per això el Pla Hidrològic Nacional, siga el dels transvasaments o el de les *desaladoras, és vital per al desenvolupament il·limitat de la construcció. La solució més d'acord amb els temps és la de la constitució d'un mercat de l'aigua. L'aigua és un bé escàs i per això té tot el necessari per a ser una mercaderia. L'alternativa al mercat de l'aigua no pot ser “una nova cultura de l'aigua” perquè l'aprofitament racional de l'aigua és incompatible amb la urbanització il·limitada del territori. Se'ns dirà que la nova cultura de l'aigua ha d'anar acompanyada d'una “nova política del sòl” o d'una “cultura pública del sòl”, o fins i tot de la “regulació del sector de la construcció” (com proposa amb certa timidesa la *Assemblea d’*Okupes de Barcelona), etc. La retòrica de la nova cultura val per a tot: el mateix s'aplicarà a l'energia com al transport, igual a les escombraries que a l'oci. Això no és més que un *eslógan per a reivindicar una major presència de les plataformes ciutadanes o les associacions de veïns en l'administració i un major control estatal i autonòmic dels processos *urbanizadores. Pura *cháchara *ciudadanista empleada per a emmascarar les veritables solucions. La fallada de tota aqueixa política consisteix en no reconèixer que la urbanització destructiva és la forma lògica amb que el capital modela el planeta. La societat urbanitzada és la societat capitalista moderna i no pot haver altra. Si es vol alliberar el territori, els seus habitants hauran de lliurar-lo del capitalisme. Qualsevol política que respecte al capital, que admeta el mercat, s'encamina cap a la gestió més o menys *pausada de la destrucció territorial, no a posar-li fi.



La resistència a la degradació *urbanizadora ha d'alçar mires i apuntar lluny. No solament ha d'elaborar estratègies que paralitzen el mercat, sinó que ha d'enllumenar maneres de vida oposats al model urbà. S'ha de fomentar la descentralització, el *autoabastecimiento, l'autonomia i, per sobre de tot, el *ágora, l'assemblea. Mesures com per exemple, les ocupacions, els horts urbans, els *mercadillos de barata, la volta al camp, etc., estan bé per a començar, mentre que expulsen al capital d'espais usurpats i activitats *colonizadas; millors són la *municipalización, és a dir, la propietat pública del territori gestionat en assemblea o la supressió del transport privat, encara que a ningú escapen les enormes dificultats que tindrà la seua implantació. No obstant això, les solucions “verdes”, “sostenibles” o *neoculturales són molt menys realistes. Per aqueix camí segur que no es va a aconseguir gens; a tot estirar, un sindicalisme de l'hàbitat practicat per una burocràcia *ambientalista institucionalitzada encarregada d'administrar el territori fixant les taxes de degradació permissibles. La llibertat no pot fructificar ni en el territori urbà “*sostenibilizado” ni en el paisatge protegit, perquè ambdós únicament ofereixen espai esclau. Un pal·liatiu, i, al cap de cert temps, de tornada al principi. Per altra banda, parlar d'equilibri territorial, o de territori alliberat, no té sentit sinó sota la perspectiva de la *desurbanización. Qui ha de parlar primer ha de ser la piqueta. El territori no recuperarà el seu equilibri ni la humanitat la seua sensatesa fins que l'últim capitalista siga enterrat en les ruïnes de l'última aglomeració urbana. La *reapropiación de l'espai per a una manera de vida lliure i comunitari ha de nàixer immersos en una gran operació de desmantellament, o no naixerà.

Miguel Amorós