Durant els últims anys, han aparegut a la Vall d’Albaida gran quantitat de projectes urbanístics que trenquen el paisatge i el model de creixement que hi havia fins ara. Aquest fenomen s’ha de situar en el context del que ha estat passant a les costes del nostre país.
La Llei Reguladora de l’Activitat Urbanística (LRAU), ja derrogada, creava un marc legal favorable a aquestes activitats. Durant els 10 anys que ha estats en vigor, s’han urbanitzat 120 milions de metres quadrats (altres 100 estarien projectats i encara es beneficiarien d’aquest marc...). Segons l’informe “Destrucció a tota costa” realitzat per Greenpeace al 2006, en els últims 5 anys, al litoral valencià s’hauria construït tant com en tota la seva història i s’hauria requalifica’t terreny per a triplicar els nivells actuals d’urbanització.
Això ha estat possible gràcies als “Plans d’Actuació Integrada” (PAI), que foren creats dins la LRAU com una excepció als Plans Generals d’Ordenació Urbana. Aquestos tenen en un principi un caire favorable a les necessitats socials, ja que permet l’expropiació de terres per a la construcció de vivendes, amb una consideració del “interès públic”. L’aplicació pràctica però desvirtua i tergiversa l’esperit de la llei (encara que no crec que ho faja amb les intencions dels legisladors...), i esdevé una ferramenta excepcional per a les promotores i immobiliàries.
Aquest caràcter “d’interès públic”, fa que el propietari no tinga cap poder de decisió sobre el que passarà amb les seves terres, i encara que no vulga vendre, està obligat a assumir les despeses d’urbanització (impossibles d’assumir en la majoria dels casos..). D’aquesta forma, l’expropiació rep el mateix tracte que rebria un hospital, una carretera o una escola, ja que la vivenda es un dret.
Ara be, si observem les característiques dels PAIs, podrem vore ràpidament que aquestos no responen a necessitats dels menys afavorits, ni a l’exercici del dret a sostre. Es materialitzen en projectes que segreguen la població dels nuclis urbans tradicionals i, en molts casos, son vivendes que poc tenen a vore amb les de Protecció Oficial.
Davant els problemes que presentava la llei i els successius tocs d’atenció per part de la Comissió Europea, es va modificar la llei, però durant el tram final de la seva vigència es presentaren gran quantitat de projectes que entraren per aquesta via. de L’aprovació de la “Llei d’Ordenació del Territori i Protecció del Paisatge (LOTPP), va tenir un “efecto llamada” i durant l’ultima setmana de vigència de la moratòria d’un any que tenia fins entrar en vigor es van presentar uns 50 PAIs als ajuntaments[1].
La Llei Urbanística Valenciana, que ha substituït a la LRAU, també ha estat expedientada per la Comissió Europea ja que no soluciona les possibilitats d’infracció que deixava l’anterior llei[2].
Segons l’informe de la Comissió de Peticions de la Unió Europea encarregada d’investigar les nombroses queixes rebudes entorn l’urbanisme de la costa mediterrània, va ser al País Valencià on es trobaren una actitud més arrogant i es facilitaren menys explicacions sobre projectes urbanístics que han destruït multitud de paratges costaners.
Quan parlen de la rel.lació entre la legislació urbanística i els interessos immobiliaris, diuen que “pareix més evident que mai que la legislació urbanística s’ha concebut o, com a mínim, interpretat primordialment en benefici dels interessos dels promotors i urbanitzadors, i no amb correspondència amb els legítims drets dels propietaris particulars ni tenint en compte el fràgil entorn social o ecològic”.
Més informació, l'escrit sencer a:http://anmorsigol.blogspot.com/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada